«La cohesió social de l’hinduisme va evitar la islamització de l’Índia»
Satyananda Sarasvati ha viscut 30 anys a l’Índia aprenent l’essència de la religió hindú i la història del gran país asiàtic
No hi ha massa catalans a qui se’ls pugui anomenar ‘swami’, el títol honorífic que s’otorga als mestres espirituals de les diferents doctrines hindus. Swami Satyananda Sarasvati va néixer a Barcelona el 1955, però ja no fa servir el seu nom català sinó el que li va posar el seu mestre, Swami Muktananda, quan es va fer monjo.
Té algun significat el seu nom?
Significa ‘La Joia de l’Existència’ o de la ‘Veritat Asboluta’ i me’l van posar en el moment de la iniciació, un poderós ritual en què mor l’antiga personalitat i reneixes a una nova vida amb una nova visió de l’existència. Per això simbòlicament canvies de roba i també de nom.
Com puc sentir aquesta joia de l’existència de què parla el seu nom?
Asseu-te, observa’t i deixa-ho tot enrera: el teu nom, personalitat, gènere, emocions, conceptes… I ves cap al més profund de tu, cap a la teva essència. Calma el flux de pensaments de la ment i trobaràs el silenci. En aquest silenci primordial podem reconèixer la plenitud i goig del que Som.
Aquest silenci és el que van escoltar els rishis o savis antics quan van rebre el contingut dels Vedes, els quatre textos sagrats de l’hinduisme?
Els rishis, els savis poetes de l’antiguitat que estaven oberts a la saviesa inherent del cosmos, van percebre el conjunt de mantres i himnes que durant milers d’anys s’han transmès oralment. El savi Vyasa els compilà per escrit tal com els coneixem avui. Tradicionalment es considera que els Vedes son la mateixa respiració de l’Esser Suprem i que no son obra de cap esser humà ni diví. Per aquesta raó es diu que l’hinduisme és la tradició viva més antiga.
De quina antiguitat estem parlant?
Les datacions més conservadores ubiquen la civilització de l’Indus en el 3500 aC. La tesi tradicional de Max Müller sosté que aquesta civilització va ser envaïda pels pobles aris que venien del nord-oest. Però ara sembla que, en realitat, no hi va haver invasió violenta, sinó un canvi climatològic que va dessecar el riu més cabalós, el Sarasvati, i els va forçar a migrar: uns van anar cap a Europa i els altres, cap a la vall del Ganges.
Es crea l’arrel lingüística indoeuropea.
Quan estudiava sànscrit, em fascinava descobrir les influències d’aquesta llengua en el català: mare, mater en llatí, és mata en sànscrit, i pare, pater en llatí, en sànscrit és pitru.
Què té d’especial la llengua sànscrita?
Rere el sànscrit hi ha tota una metafísica. Es diu que cada mot és el so exacte de l’objecte que representa, i això té un poder còsmic capaç de modificar la nostra consciència i realitat. Encara avui, a l’Índia, quan el monsó es retarda, el Govern acudeix als bramans perquè invoquin la pluja amb uns rituals i mantres. Si es fan adequadament i amb consciència, funcionen.
I no tenen cap mantra per evitar que la seva gent visqui en la misèria?
A l’Índia d’ara hi ha menys hinduisme del que convindria. Però cal matisar el tema dels intocables, els exclosos del sistema de castes, molt mal entès a Occident. En diversos estats, la comunitat més pobra és la dels bramans, considerada la casta més alta, però a aquests no els ajuda cap ONG. Ser intocable no és sinònim de pobre ni de patir cap estigma: n’hi ha que són els més rics del poble o amb càrrecs al Govern.
Quin és l’origen de les castes?
A l’inici, no eren per naixement, sinó per potencialitats. La tradició hindú diu que cada ésser té unes potencialitats concretes. Les lleis de Manu van organitzar la societat perquè aquestes potencialitats fossin aprofitades per al bé comú. Així van sorgir els bramans, amb dots per a l’estudi espiritual; els guerrers, amb dots de govern; els comerciants, i els agricultors i artesans. Cap d’ells era superior a l’altre: tots eren part imprescindible del teixit social.
En quin moment esdevé una estratificació social per naixement?
Des de temps llunyans. Però a partir del segle X, amb l’inici de les ràtzies musulmanes, el sistema es va tancar i es va fer molt més rígid. I amb aquests atacs i amb la invasió colonial britànica va aparèixer la fam. En moltes zones, no existien els diners. El que feia pots, en feia per a tothom, i el que conreava blat, en collia per a tothom. El colonialisme va assecar tota aquesta abundància.
Però també va unir els regnes entorn d’un sentiment hindú.
La imposició del sistema educatiu britànic va donar lloc a persones hindús de pell però occidentals de cor, que renegaven de la seva cultura. Però a la darreria del XIX, mestres com Ramakrishna o reformistes com Ram Mohan Roy van impulsar una renaixença hindú. Amb tot, la unió política dels regnes hindús no es produeix fins al 1947, amb la independència.
La fragmentació en reialmes va facilitar les coses als anglesos?
Quan aquests es van establir a Calcuta es van adonar que els regnes hindús estaven exhausts després de vuit-cents anys de lluita contra els musulmans i van aprofitar aquest esgotament i el col·lapse del Govern musulmà de Delhi per aconseguir el control de la zona.
800 anys de lluita esgoten qualsevol…
Hi ha una gran diferència entre l’actitud musulmana vers els cristians i vers els hindús. Segons la doctrina islàmica, els jueus i els cristians eren tractats com a ciutadans de segona, però se’ls tolerava. En canvi, els hindús eren considerats pagans i només tenien dues opcions: conversió a l’islam o mort.
Hi ha acadèmics, com Romila Thapar, que desmenteixen la brutalitat musulmana.
Hi ha molt negacionisme en aquest assumpte, fomentat per universitats com la Jawaharlal Nehru, de Nova Delhi. Ells afirmen que les grans destruccions de temples hindús, al llarg de centenars d’anys d’invasions, eren només per espoliar-ne la riquesa. Però si no es tractava d’odi religiós, quina necessitat tenien d’agafar el Shiva Lingam, la peça més sagrada del temple, i portar-lo davant la mesquita perquè els fidels el trepitgessin?
Però mai van poder convertir-los.
És l’espina clavada dels musulmans, juntament amb l’al-Àndalus. Com que els musulmans són iconoclastes, durant tot aquest període van sorgir moviments hinduistes que concebien la deïtat més enllà de la forma per evitar confrontacions, com els sikhs, i que amb el temps van anar evolucionant en diferents religions. Però entre elles mai no hi ha hagut enfrontaments, tots comparteixen la mateixa cosmovisió.
Parli’m de la cosmovisió hindú.
Està basada en el dharma, que es pot definir com el contrari al caos, l’ordre que hi ha darrere de tot el que existeix. L’aplicació d’aquest dharma en la vida fa emergir un seguit de valors, com l’acontentament amb allò que es té, la capacitat de compartir o la veracitat. Són valors que cohesionen la societat. I és aquesta cohesió la que va impedir la islamització de l’Índia, i n’ha alentit l’occidentalització.
Swami Satyananda Saraswati actualment resideix a Catalunya, on ha creat el grup Advaitavidya, per aprofundir en el coneixement tradicional de les escriptures i practiques clàssiques de l’hinduisme mitjançant retirs, seminaris, grups de contemplació i kirtans.
