Swami Satyananda Saraswati: “Un ha de ser al màxim no-violent, però hi ha violència inevitable”

Swami Satyananda Saraswati, d’origen Francesc Sastre Vidal, va nàixer a Granollers l’any 1955, però es va passar trenta anys trescant per l’Índia, buscant camins i trobant mestres. Swami vol dir en sànscrit senyor d’un mateix, però també s’usa per designar, simplement, senyor o amo. Satyananda és senyor de mena. Senyor de la pròpia felicitat. Senyor de rutes de meditació, d’autoconeixement, que explica a qui li ho demana, a qui en vol saber. De tornada a Catalunya, va establir una comunitat a l’Ametlla del Vallès que ara ha mogut fins a Zamora, “que és la zona menys poblada d’Espanya”. Allà imparteix el xivaisme de l’escola del Caixmir i el ioga. Fundador de l’associació Advaitavidya i de l’editorial del mateix nom, ha publicat nombrosos llibres -en castellà i en català- sobre hinduisme, silenci, meditació i plenitud. El silenci és una virtut necessària que l’acompanya, però Swami també el sap trencar. Amb paciència i contundència. No debades és una referència entre els hinduistes i els que volen buscar i buscar-se.

Swani Satyananda. Quin és el seu nom de veritat?

Swami Satyananda.

Volia dir el de pila, el de l’origen, que ja entenc que ara ja no és…

De naixement em van posar Francisco de Asís, però llavors el vaig passar a Francesc. Francesc Sastre Vidal.

I per què? No el canvi de nom, el canvi de vida… Vostè era catòlic de família?

Jo era catòlic. A l’Espanya on vaig nàixer tots eren catòlics. Vaig nàixer l’any 55 i no hi havia opcions de triar religió. La família no era especialment catòlica, però socialment sí que ho era.

No practicaven el catolicisme amb intensitat.

No. Ni amb intensitat ni sense [somriu].

Quan es va sentir atret, cridat, per l’hinduisme?

Als quinze anys en una classe de religió el mossèn -que suposo que era bastant obert- ens va parlar de distintes religions. Ens porta un Tao Te King, ens porta un llibre de Confuci,  ens porta una Bhagavad Gita. A mi em crida, em deixa aquest llibre, el llegeixo i quedo fascinat. No pel que n’entenc, sinó pel que no n’entenc. Per la profunditat que copso que hi ha allà. A partir d’aquí, busco, encara que a Espanya en aquella època n’hi havia poques coses publicades, medito, al cap d’un any faig ioga i als vint anys tinc una necessitat intensa de trobar un mestre i aprofundir-hi. I me’n vaig cap a l’Índia. I això, l’any 75, canvia la meva vida.

Vostè sap que uns anys abans, al Regne Unit, als Estats Units, s’havia posat de moda el budisme i l’hinduisme. Posen de moda aquestes religions una sèrie de gent de vida còmoda, esnobs, per entendre’ns…

Podia ser una fugida, sí, podia ser una recerca, sí, però, en certa manera la meva història pertany a aquest moment. Jo vaig fer el viatge a l’Índia per terra. Un viatge bastant difícil. Vaig trigar dos mesos a arribar-hi. Hi havia gent que en tornava. Alguns transformats, d’altres molt malament, que no ho havien passat bé allà, però gent molt interessant. També hi havia el Magic Bus, que sortia de Londres o d’Amsterdam, hi havia les drogues… Hi havia tot aquest moviment, però també hi havia una cerca espiritual. Possiblement, induïda també per la psicodèlia, que havia obert altres espais, altres concepcions de la realitat. Però, és clar, tota droga puja i baixa, i hi havia persones que buscaven una cosa més estable i derivaven cap a l’hinduisme, cap al budisme.

És l’època de George Harrison, del seu My Sweet Lord i Hare Krishna…

Exactament. I abans, del concert de Bangladesh, de tot aquell moviment, de la sessió de meditació transcendental dels Beatles amb el Mahesh Yogi. Tota aquella bombolla, que es va quedar en res, però algunes persones -jo conec bastants amics d’aquella època- hi van trobar el seu sentit de la vida. Van tenir una transformació molt gran.

Què hi va trobar vostè?

Jo hi vaig trobar un mestre després de donar voltes i més voltes, de provar moltes coses. Hi vaig trobar un mestre amb el qual, amb la seva proximitat, entro en alguns espais a dintre meu de plenitud, de pau, d’harmonia… Un nou sentit. Un nou sentit a la meva existència. Una realitat en mi que no era la ment, ni l’emoció, ni el concepte… Quelcom més profund. I sempre present.

Això ho pot aconseguir tothom?

Això ho pot aconseguir tothom, perquè està en tothom. Però passa que l’ésser humà està molt identificat amb la ment. L’ésser humà és l’home ment. Som el que pensem. Però i més enllà del pensament? I més enllà en aquest gran silenci que existeix anterior al pensament? Aquest és el fil que porta cap a un altre espai, que no és comprensible per al qui no ho ha viscut, que és dubtable per als qui neguen qualsevol altre fet d’una altra dimensió, però que existeix.

L’hinduisme òbviament se segueix a l’Índia. Quanta gent el segueix de debò allà?

Que el segueix, entre cometes, allà, sí, molta gent. És majoritari.

Parlem, doncs, de més de mil milions de persones…

Tranquil·lament.

 Però quanta gent el sent, el segueix, realment, en profunditat?

Jo diria, suposant que el vuitanta per cent de l’Índia sigui hindú, que és una miqueta menys perquè hi ha el vint per cent d’Islam, i hi ha també budisme, sikhisme, jainisme, etcètera… La majoria, però, el seguiria una mica per la superfície. En celebrarien les festes, anirien als temples, visitarien algun lloc sagrat, farien algun ritual, però després hi ha el procés iòguic, el procés d’autoindagació, que requereix una disciplina, una forma de viure, una concepció… Això és molt minoritari.

Com passa amb el catolicisme. Potser l’islamisme és un altre cas. En aquest sentit, falla la religió o fallen les persones? Vostè deu sentir-se en possessió d’una certa veritat o de la veritat. Quan l’hinduisme no arriba a tota aquesta gent d’una manera intensa, què falla aquí?

Jo no crec que falli res. Ara, en primer lloc, jo no em sento en possessió de cap veritat. [Somriu]. Aquest camí m’ha fet feliç, m’ha donat plenitud, l’he ensenyat a molta gent i he vist que hi ha hagut una transformació… És una forma d’entendre la vida per a mi vàlida, molt antiga també, mil·lenària… Però que no tothom tingui aquest interès o aquesta capacitat vol dir que les religions fallin. És que les religions són visions diferents, són camins diferents. Hi ha qui s’hi interessa més i n’hi ha que s’hi interessa menys. No tots som iguals i no tot ha de funcionar de la mateixa manera. Seria terrible que tots fóssim nacionalcatòlics, per exemple, o que tots fóssim hindús al cent per cent. L’ésser humà és varietat i tothom té una ment diferent.

Ha dit la paraula felicitat. L’objectiu de l’hinduisme -de vostè mateix- és que les persones siguen felices?

Crec que aquest objectiu és inherent en tot ésser humà. En certa manera en tot el que fem al darrera hi ha la recerca d’un goig, d’una felicitat, d’una plenitud. Això és al darrera de tot. I això és tant al darrera del qui medita com del qui corre en moto. Qui corre en moto, perquè amb la descàrrega d’adrenalina sent un goig. I més goig encara quan guanya. Més que res, aquest camí seria el de l’autoconeixement. Saber qui soc. Saber qui soc en profunditat. No soc únicament un cos.

I per què la majoria dels indis, que viuen allà i que tenen aquesta possibilitat a l’abast, es decanten per solucions més fàcils i superficials?

Potser perquè el món hi porta. Hi ha unes eres, uns cicles còsmics. I ara en aquest cicle còsmic hi ha molta dispersió, molt anar cap a fora. Es parla d’eres anteriors on l’ésser humà estava molt més en sintonia amb aquest sentit de sacralitat de l’interior. Però és així. El món és dispers, variant. Ara és una cosa, després serà una altra.

S’hi resigna vostè? Com que cada era marca unes tendències, una manera de fer, podem caure en el determinisme i pensar que no hi podem fer res…

Podem acceptar el que passa -i això ens ajuda-, però un ha de lluitar pel que creu. Si jo em resignés, no hauria vingut a Barcelona a fer conferències o cursos. O a parlar amb gent que és en aquest camí, a intentar ajudar persones que hi són… Jo penso que un ha d’estar en l’acció i en la voluntat ferma d’allò que considera que és el millor.

Un monjo hinduista és com un capellà catòlic? És proselitista? Busca atraure gent cap a la seua fe?

No. Però quan se li demana… En el meu cas, sempre que em demanen ensenyar he ensenyat. Donar a conèixer un coneixement, sí. Però clar, si no fas d’alguna manera que la gent se n’assabenti, com vols que vingui?

Això els separa a vostè de les religions monoteistes, que són més intransigents, que consideren que tenen la veritat revelada i que sempre volen augmentar els fidels?

Hi ha una esquerda molt gran entre les tradicions abrahàmiques o monoteistes i les tradicions diguem-ne més paganes, les tradicions antigues. Perquè les primeres tenen la veritat, tenen el Salvador, el llibre, i volen que tota la humanitat vagi cap allà. De forma, de vegades, molt intransigent. Per això a l’Índia hi ha conflicte entre l’Islam i l’hinduisme. Els cristians… Hi ha quantitat de dòlars que arriben a l’Índia per convertir la gent. Són dues concepcions diferents de la vida i de l’espiritualitat.

El conflicte entre islamistes i hinduistes a l’Índia es podria arribar a entendre per la intransigència dels primers, però, seguint aquesta regla, el conflicte entre hinduistes i budistes no s’entén tant… Les dues tradicions són antigues i parteixen de bases més semblants, i també han tingut conflictes i enfrontaments…

No. No han tingut enfrontaments. Han tingut debats. El budisme va desapareixent de l’Índia o es va tornant més marginal després de grans debats en què l’hinduisme torna a agafar molta força. Però sobretot arran de la invasió de l’Islam, que destrueix les grans universitats budistes i mata milers de monjos. Aquest és el punt feble del budisme. Tot ve d’aquí. Ara tenim temples budistes i al costat n’hi ha un d’hinduista. Tenim antigues coves, a Ellora o a Ajanta, on n’hi ha una al costat de l’altra. La budista i la hinduista.

Passa igual al Japó entre el xintoisme i el budisme…

Exacte. Jo penso que el budisme i l’hinduisme indis conviuen molt bé. No sols això. En temps moderns -crec que va ser l’any 49-, quan la Xina envaeix el Tibet, l’Índia aculls els budistes. Gràcies a això hi ha els refugis a Dharamsala a Mysuru, al sud. I poden viure en pau a l’Índia. El dalai-lama té un gran respecte per l’Índia. També pensem que el budisme és un fill de la gran tradició hindú. Buda és un guerrer  hindú que va decidir no basar-se en els Veda. Es va basar en la pròpia experiència i aquí va crear una escola, molt semblant a l’espiritualitat hindú.

Vostè debat amb els budistes per demostrar que és vostè qui té la raó?

No. M’agrada el debat per la joia de veure diferents visions, però tenir la raó no és important. Allò que ha de trobar un és el propi camí. La raó és només la raó. Si a vostè l’omple el budisme, per què he de mirar de convèncer-lo jo?

Per aquests rodals a l’Edat Mitjana tenim una figura del pensament molt important, Ramon Llull, gran propagador de la fe cristiana, que mirava obsessivament de convèncer els musulmans del seu error…

Sí. Fins i tot sant Francesc d’Asís se’n va embarcar cap a Egipte per convertir-los..

A vostè, doncs, aquesta tendència li hauria de venir del nom… [Ric].

No hi ha tal cosa. En el mateix hinduisme hi ha centenars de camins diferents, amb diferències molt importants. Hi estem acostumats.

Es barallen els uns amb els altres?

Mai. En tot cas, hi ha debats, però feliçment jo he conviscut amb monjos de diferents tradicions hindús i tots estem contents de ser-ne.

Pequen de vanitat vostès?

Vanitat? En quin sentit?

En el sentit de pensar-se que en saben molt, com a monjos o mestres, i de sentir-se afalagats quan la gent els ho reconeix.

Això és una debilitat humana. Ser reconegut pot ser agradable, però si la felicitat depèn que et reconeguin, pots passar-t’ho molt malament. I més sent hindú a Espanya.

Sent tan dur, la primera pregunta que se’n deriva és òbvia i impertinent: Vostè de què viu? D’això es pot viure ací? La segona seria demanar-li per les dificultats que suposa anar vestit així, amb aquest credo, aquestes sensibilitats, davant la incomprensió general.

En aquest moment hem creat una comunitat. Érem a Catalunya, a l’Ametlla del Vallès, i després ens hem mogut a Zamora, que és la zona menys poblada d’Espanya. Vivim allà en comunitat, fem les nostres pràctiques i ve bastant gent, als retirs, a les activitats, a les estades, on fem certes recitacions, meditació, ioga, ensenyament, grups d’estudi… Com visc jo? Amb un horari més o menys estricte, de pràctica i d’ensenyament. Les persones que venen també entren en aquest estil de vida. És com un monestir sense monjos -n’hi ha un, però no n’hi ha més de moment-, de formació interior, d’autoconeixement…

Als nostres monestirs, escampats durant l’Edat Mitjana, els monjos oraven -tots- i n’hi havia que evangelitzaven, predicaven -uns quants-, però n’hi havia també que es dedicaven exclusivament a mantenir la comunitat: sembrar, collir, criar animals… N’hi havia fins i tot que guerrejaven. És a dir, es repartien els papers. Vostès no?

I tant. Sí, sí. Tenim un hort grandiós.

I vostè hi treballa?

De vegades. Però passa que tinc molta més feina ensenyant o responent missatges. Tant de bo. M’agradaria treballar a l’hort i ho faig poc, però sí, sí, quasi tota la comunitat treballa a l’hort. Per què? Perquè també volem ser al màxim autosostenibles. Tal com està al món generar una petita comunitat que es pugui sostenir fins a cert punt -energèticament, a nivell de menjar, perquè som vegetarians…- és important. Una gran part del que mengem ve de l’hort.

Per què són vegetarians?

Això ens ve del concepte de la no-violència. Si pots viure menjant llenties o cigrons, combinant-ho bé amb els cereals, per què has de matar una vaca o un porc? Ve del respecte als altres animals, sobretot. I també perquè certs aliments propicien més una quietud mental que altres. Hi ha aliments que activen més la ment i d’altres que no ho fan tant.

Amb això es van avançar a totes les teories dietistes que ací han agafat volada sobretot els darrers anys, des d’un punt de vista mèdic, no espiritual.

Mèdic o de vegades no se sap ben bé què. De l’Agenda 2030… No sé pas com ens enganyen. No. És una altra cosa.

Vist des de fora, hinduistes, budistes, xintoistes, sembla que vostès aspiren a viure al marge del món i dels seus conflictes. Abans parlava vostè del dalai-lama. Res de violència al Tibet, resistència passiva, però mentrestant l’ocupació es manté i es va produint una substitució ètnica… Vostès no estan pels conflictes, però sembla que de vegades el conflicte és inevitable.

El conflicte en aquest cas és inevitable. Ningú viu en un altre món. Tant viu en aquest món el monjo, a la seva manera, com el guerrer, també a la seva manera. El món té moltes maneres de ser viscut. L’hinduisme no és com el budisme. No agafaria l’opció que van prendre els tibetans de no fer res, tret dels khampas, que sí que van lluitar. És una història preciosa, al dels khampas. L’hinduisme contra l’Islam va lluitar, va guerrejar, durant cent anys. Fins al segle X, tot i que l’Islam ja havia tocat l’Índia, només va poder conquerir l’Afganistan, perquè era budista. Però a la resta els guerrers van lluitar i lluitar i lluitar. Van continuar guerrejant fins que van fer fora l’Islam. Després van entrar els anglesos i van ocupar l’Índia. Van ser molt hàbils en això. Però aquest esperit de no-violència absoluta… això no existeix a l’hinduisme. Aquesta és una concepció gandhiana, moderna, que no està basada en les arrels de l’hinduisme.

Però vostès han fet seua aquesta concepció de la no-violència…

No. Crec que un ha de ser al màxim no-violent, però hi ha una violència de vegades inevitable. Si jo veig algú que ataca un nen petit, què faig? No puc quedar-me mirant i dient “jo no soc violent”. Haig de defensar aquest nen.

La introspecció, la meditació transcendental, no comporten que tu t’allunyes del món, dels seus problemes?

Això pensa molt gent. Però fer pònting o anar-te’n a la discoteca no és també evadir-te de tu mateix?

Segur, però no té aparença religiosa, una pretensió transcendental. Són distraccions, entreteniments, puntuals. Vostè quan fa ioga no practica la distracció o l’entreteniment…

No. Practico una atenció cap a uns espais. Al ioga diem que hi ha uns diferents bhumis o diferents plans dins nostre que anem descobrint. I això és un viatge apassionant. Fer això trobo que té molt de sentit, m’omple de sentit. I no és pas separar-me del món. El món també és això. El món és el que la nostra ment ens diu que és. No és més al món el que es mira la tele i es creu tot el que li diuen com el que viu al camp. Diuen: “Oh, no s’assabenta de res!”. No, no. Aquest senyor també té el seu món.

Si haguera d’explicar què és el ioga a algú que no en sap res, com el definiria?

Ioga és una sèrie de mètodes d’autoconeixement per anar arribant a una realitat amb tu mateix que està més enllà de la ment, dels conceptes, del pensament i de l’emoció. Cap a un silenci-plenitud en què descobreixes una cosa en tú inefable.

I si allò que hi trobe no m’agrada, què passa?

Això no ha passat mai.

No!?

[Somriu]. Sí, perquè quan fas aquest viatge, el senyor Sanchis desapareix. Exactament desapareix. Arribes a una consciència, a una plenitud. Llavors quan recuperes el Sanchis tens una altra fortalesa, com una columna interior de llum, d’haver vist el que ets realment.

Això passa a tot el món de la mateixa manera? O n’hi ha que tenen més facilitat per arribar-hi?

Hi ha gent que té més facilitat, més propensió, que hi posa més l’energia. Això no és un “ja t’ho explico i demà mateix et passarà”. Això potser són anys de pràctica. Has d’estimar-lo, perquè és un camí. T’enganyaria si et digués que és molt fàcil. No. És un camí ardu, que requereix un esforç i una disciplina. Però el fruit és immens.

La gent que practica el ioga s’ha multiplicat. Al començament molts ho feien per esnobisme, però ara ha anat popularitzant-se, fins i tot diria que per qüestions de salut… Encara n’hi ha que s’hi afegeixen pecant d’esnobisme?

Si pequen d’esnobisme o no, no ho sé. Però… D’això he escrit un llibre recentment i n’he fet conferències… El ioga no es pot quedar en la postura ni en la respiració. Això és només agafar-ne la crosta. El ioga ha de portar a un camí d’autoconeixement molt més profund. Ara tothom hi va per sentir-se una mica millor… El ioga no estava fet per a la salut. No estava fet per a la relaxió. Estava fet per a l’autoconeixement. I als textos més antics quasi no es parla de postures. A tot estirar, de dues. Per què? Per a meditar. Si el ioga et porta a la meditació i la meditació et porta al silenci i el silenci a l’autoconeixement, clac! [Pica el polze amb el cor], aquest és el fil antic del ioga. No només ser més flexible… El tatuatge, els vestidets aquests que es posen, això és molt extern al ioga. Llavors passa que el ioga ara peca massa d’aquesta corporalitat que ens envaeix pertot.

Ja que parla de signes externs, els capellans i els monjos catòlics al carrer han anat evitant usar els hàbits, una roba diferent, per identificar-se, per identificar-se i diferenciar-se de les altres persones. Vostè porta hàbits hinduistes. No seria millor vestir-se com els altres?

Correcte. En primer lloc, nosaltres som com els altres. El que canvia és el vestit. Avui he preguntat als meus assistents: “Em vesteixo d’oficial o vaig amb els pantalons?”. [Riem]. Pensant que els pantalons, encara que siguin d’un altre color, de color grana, apropen. I li seré franc, pel carrer vaig vestit amb els pantalons, perquè, si no, entres a una farmàcia a comprar un raspall de dents i la dependenta se’n queda mirant durant una estona abans de demanar-te què vols. Per evitar aquest gap, aquesta diferenciació, llavors em vesteixo com una altra persona. Però no quan ensenyo. Quan ensenyo agafo el vestit oficial.

Abans n’ha parlat. Què pensa vostè avui diu de les religions monoteistes? Dels cristianismes, del judaisme o de l’islamisme?

El judaisme s’està barallant a Palestina, molt al seu estil… El catolicisme està tornant-se un humanisme -Agenda 2030-, que en penso que hi ha molts catòlics que diuen: “Això no es correspon amb l’ensenyament dels pares de l’Església, sinó que ens n’estem apartant”… No sé cap a on va l’Església… L’Islam francament pot ser un problema molt gran per a Europa. Per a Europa, per a l’Índia i per a molts països, perquè l’Islam està prenent molta força, està creixent, i l’Islam és o  l’Islam o un problema.

Quan l’Islam es converteix en un problema, com es combat aquest problema?

A nivell personal, a nivell col·lectiu?

A qualsevol nivell. Personal, social, internacional…

A nivell d’Europa, jo crec que Europa hauria de vetllar que, si vol seguir amb les seves tradicions, amb les seves concepcions democràtiques, amb la seva valoració de la dona, amb la llibertat de poder criticar qualsevol figura històrica, hauria de posar un fre a l’Islam, tant poblacionalment com culturalment. Que la visió islàmica de la vida no ens envaeixi perquè és diferent de la nostra. És molt diferent de la nostra.

No és paradoxal que un monjo català hinduista diga que és l’Islam no és la nostra visió? Tampoc ho és l’hinduisme…

Les tradicions indoeuropees, de les quals l’hinduisme és potser l’única viva, són molt més properes al cor d’un català que no qualsevol tradició abrahàmica, que venen del desert i són una altra concepció. “Un poble elegit”, diu curiosament. Déu elegeix un poble i a partir d’allà hi ha una revelació… Aquí tot això no existeix. Aquí hi ha un camí de recerca. I si anem a la Grècia antiga, a la Roma antiga, el respecte que aquests savis tenien per l’Índia -sabien que aquesta saviesa venia d’Egipte, de l’Índia- era important. Estem més units a aquestes concepcions que no a les tradicions abrahàmiques. Per cert, portem 2.000 anys sota elles.

S’ha llegit els evangelis?

Sí.

No troba en la figura de Jesús -i encara més, en els dos més antics, el de Marc i el de Mateu- un cert esperit hinduista, budista?

Sobretot, en el de Joan. A l’evangeli de Joan sembla que hi ha una influència… possiblement budista. O potser hinduista, no ho sé bé. Hi ha coses…

Ho parla vostè amb teòlegs catòlics?  La religió catòlica és cristiana, també abrahàmica, però crec que hi ha un punt de connexió amb aquestes altres tradicions en allò que és i que predica Jesús…

Sí, però el fet que t’hagi de salvar algú que va nàixer fa 2.000 anys és estrany. És una superstició estranya per a mi. Ets tu mateix qui t’ha de salvar… Però primerament, no cal que et salvis de res. Has de conèixer-te. La concepció és diferent. Hi ha diferències grans. Però sí que he estat i he participat en diàlegs a l’Índia entre catòlics i hindús. El que passa és que en aquests diàlegs -i jo era bastant amic del Raimon Panikkar- sempre es vol arribar en aquestes quatre coses en què estem d’acord i no es toquen les setze en què no estem d’acord. Jo sempre ho trobava massa superficial, deia el que no s’havia de dir i llavors no m’hi convidaven més.

No m’estranya. Si vostè es troba amb catòlics més durs, o més coherents, i diu el que diu, llavors ja ni el convidaran.

Totalment.

Ha de parlar amb catòlics més porosos. I els porosos sempre buscaran què els pot unir a vostè, no allò que els pot enfrontar.

Enfrontar, no. Però està bé veure les diferències, per comprendre’ns. Hem de veure allò que no compartim, per valorar-ho, per entendre la diferència. Ningú té la veritat, bé, ells potser sí, creuen que tenen la veritat…

La veritat revelada, a més.

Llavors, això et posa en una situació estranya. L’altre té la veritat i tu, no. No és un diàleg fàcil. Tot i que a mi el diàleg amb gent que pensa diferent m’agrada molt més que no amb gent que pensa igual. Aquest repte.. Tant de bo que em convencin d’alguna cosa nova…

La gent que no segueix aquest camí de l’autoconeixement, què es perd, perd oportunitats, es perd ella mateixa?

Perdria oportunitats si volgués seguir aquest camí. Però si vol seguir-ne un altre, el seu camí, no.

S’equivoquen seguint un altre camí?

No s’equivoquen. Tothom segueix allò que vol fer. Per què ens hem d’equivocar?

Si vostès tenen una concepció diferent de l’autoconeixement, de la transcendència, i creuen que és la correcta, qui no segueix el camí que vostès indiquen es perd aquesta autodescoberta… Es perd una altra vida, s’equivoca, doncs…

No, no. No hi ha ni equivocacions ni pèrdues de vida. Aquestes persones trien, per la seva lliure voluntat o pels seus impulsos, seguir un altre camí i tenir una altra sèrie d’experiències. Qui sap quin és el seu camí? Potser no és el meu. N’hi ha molts. Pots dir que no segueix el meu camí, que ara s’ha perdut, però en pot trobar un altre demà-passat. Bé, perfecte.

Quin és el sistema polític que més s’costa a la seua manera d’entendre el món?

Aniríem a la república de Plató.

Se’n va molt lluny…

Ja. Seria el govern dels savis.

Això els afavoriria a vostès!

Atenció! Ser monjo no vol dir ser savi.

Bastant, no?

O no.

El govern dels savis és el despotisme il·lustrat.

No té per què. Un és savi perquè està en harmonia amb l’ordre del cosmos. Si no, no és savi. Si no està en harmonia amb ell mateix, no té res de savi.

Qui decideix qui és savi i qui no? Un sistema democràtic?

Si la gent és sàvia per triar, sí. Si la gent té prou saviesa per triar…

I si no, s’estableix una dictadura dels savis?

No. Per què dictadura?

Qui decideix qui és savi? Voldran decidir-ho ells i ells voldran manar precisament perquè són savis.

Ells no volen manar.

Doncs, vostè vol que manen. Em diu que seria el millor sistema de govern…

Sí, però els savis mai volen manar. Si algú vol manar, no és tan savi. El savi manaria si li ho demanessin. “Si us plau, ajudi’ns a portar un govern”. Aquest savi hauria de tenir un grup de gent ben intel·ligent en diferents aspectes que pogués portar la societat, però sobretot que no treballés per a ell ni per a cap partit, sinó pel bé de la gent. Això fa anys que no passa.

Això diuen totes les ideologies, tots els partits, tots els dirigents…

Això diuen, sí, però fa anys que no veiem tal cosa. Es treballa per a lobbys, es treballa per a ideologies. Rarament no es treballa pel bé del poble.

Vostès fan política, doncs.

Nosaltres? No.

Aquestes opinions, que podrien considerades políticament incorrectes o antidemocràtiques, són fer política. Volen fer el món millor o no?

Que aquest swami parli de política, perquè em penso que al món s’ha de parlar de tot i la política ens la troben constantment, no vol dir que tots els monjos facin política. Alguns no saben ni…

No en volen saber res, però uns altres, vostè mateix, sí.

Bé, a mi el món que m’envolta m’interessa. El món és interessant. I més ara.

Li agradaria canviar-lo?

Seria molt interessant canviar-lo. I tant.

El fet de mirar de canviar-se un mateix no exclou voler canviar les pautes de conducta col·lectiva?

Pel fet de canviar tu mateix estàs canviant el món. El món canvia en la mesura en què tu canvies. La teva acció, la teva paraula, la teva ètica, la teva noblesa, això va creant un nou món. Voler canviar el món amb ideologies rarament funciona. És el canvi interior profund de la persona -és la persona noble- qui canvia alguna cosa en el món. Canviant de partits no anirem gaire enlloc. A més, estem, tant el liberalisme com els partits socialistes i comunistes, en l’homo economicus. És l’home econòmic. És l’home que paga impostos, l’home que ha de produir… Si no es sacralitza una mica més la visió de la humanitat, si pensem que la vida no té més sentit que produir i tenir un cert benestar, penso que se’ns escapa el més essencial. L’home no viu només per la matèria. Vivim per a una cosa més sagrada. Però el que passa és que som en un moment en què això s’ha difuminat. Llavors és molt difícil trobar solucions en aquest moment actual. Perquè es busquem des de la perifèria.

El món va a millor o va a pitjor?

Som en un moment bastant empitjorat. Jo visc des de l’any 55. Li diria que els anys seixanta -o els setanta- potser van ser més feliços que ara. Noto que hi ha més suïcidis, més problemes mentals, els joves… Jo veig joves amb molt poca esperança del que els ve a la vida. Nosaltres semblava que havíem de canviar el món. Els que estaven en política semblava que el canviaven; els que no, semblava que el canviaven d’una altra manera. Ara hi ha com… També perquè estem molt més controlats. Hi ha lobbys molt poderosos, moltes coses no les pots dir i crec que se’ns va…

Què no pot dir vostè, per exemple?

Jo puc dir tot si vull, però parlo dels mitjans de comunicació. Veiem moltes coses que no es poden dir. Cada cop hem d’anar amb més cautela, no fos que ofenguéssim el lobby…

Això és la correcció política, la correcció que imposa una certa esquerra woke…

Exacte.

Però això són les estratègies d’una certa esquerra occidental, nord-americana en origen…

Aquesta estratègia ha infectat moltes persones que ja no diuen allò per no molestar aquí, no molestar allà, perquè llavors em trauran… I penso que la gent s’expressa molt menys que abans.

Ja que parlem d’això… Es pot ser monjo i ser dona?

N’hi ha.

Moltes o poques?

N’hi ha menys que homes.

Per què?

La dona té una altra constitució. La dona és mare i en l’hinduisme aquesta part de la dona com a mare és molt important, però hi ha dones monjo, sí.

Això que acaba de dir, ja li ho puc dir, és políticament incorrecte.

[Somriu]. Tallo? Tallem, si us plau?

No. Només li ho comente.

En la concepció hindú la maternitat de la dona és… Aviam, si no hi ha fills, la societat, el dharma, l’hinduisme, tot, desapareix. La maternitat, doncs, és una part important de la dona. Sí que hi ha monges, però n’hi ha menys.

Tenen el mateix estatus, les mateixes responsabilitats?

Sí. Tot igual que els homes.

I vostè considera que el fet de la maternitat explica que en siguen menys? O és un error arribar a aquesta conclusió perquè avui dia la maternitat es pot portar d’una altra manera i ser compartida o la pot portar un home?

No. La maternitat l’ha de portar una dona. Això no ho veig tan clar. Crec que l’efecte de la mare sobre el fill o la filla, alletar-lo, cuidar-lo durant un any… Em penso que és vergonyós que el govern doni tan poc temps a la mare per cuidar el fill. Es dedica molt poca atenció a la dona i al seu fet extraordinari, que és donar vida. Llavors ens n’anem cap a ideologies estranyes i ens desarrelem d’allò que és més natural, el que ha existit sempre.

Aquesta manera de pensar ens pot portar ideològicament a una posició molt reaccionària. Com que la dona té reservat aquest paper i com que estaria bé que tinguera més d’un fill, ja es pot dedicar a la maternitat tota la vida…

No, no, no. El que dic no hi té res a veure. En l’hinduisme la dona és molt respectada. Pot tenir la funció de ser mare, però a més a més, pot ser el que vulgui. Per exemple, l’Índia ha tingut presidentes moltes vegades i al govern n’hi ha moltes, de dones. La dona és activa, però també té aquest rol. Té aquesta possibilitat que l’home no té. Un món d’homes acabaríem ràpid, eh!

Seríem on som. S’ha d’alçar una persona o un poble contra la injustícia? Vostès afavoreixen les revoltes contra la injustícia o la gent s’ha de cultivar a ella mateixa i quan tots estiguem cultivats ja no n’hi haurà?

Les dues coses. Hi ha injustícies contra les quals cal crear una reacció, perquè n’hi ha que no es poden tolerar. No tot és tolerable.

Acceptarien vostès una revolta contra una manera despòtica de controlar una societat.

Clar. Moltes vegades aquestes revoltes podrien ser molt beneficioses, clar que sí.

Què li queda a vostè de català?

De català?

Sí.

Jo crec que molt. Crec que el que un mama, parla, sent en la seva infància, li queda dintre. I tot i que he estat trenta anys a l’Índia, a mi em deien el swami blanc. Si haguessin sabut que era català, m’haurien dit el swami català, però no ho sabien.

Com veu el que ha passat a Catalunya en els darrers anys?

Em penso que hi va haver un moment molt extraordinari, que semblava que podia passar alguna cosa, però llavors tenim una classe política que ens ha traït. Ens ha traït d’una manera molt lletja. I en lloc de retirar-se’n i desaparèixer, continuen fent el fantasma i anant a Madrid a cobrar.

Sembla vostè de Montserrat. És un monjo molt crític. [Riu]. Diu vostè que no busca la gent, però que si la gent el busca a vostè, el troba. Estem fent una entrevista en un hotel de luxe al costat de la Mina, un barri que vostè deu conèixer. Si vostè hi haguera d’anar com a monjo, què els diria.

El que parlem ara.

I li farien cas en la situació en què viuen?

Depèn. Un pot ser més pobre o més ric. De vegades és més miserable el ric que no el pobre. Algú a la Mina escoltaria aquest swami? Si a la seva vida li faltés res i digués: “Aviam, què és això”, jo li diria: “Prova d’estar en estadis de no pensar, si pots. I ves observant, i aquí s’obre un camí”. I això tant li ho diria a un quinqui o a una persona molt pobra de la Mina o a algú molt ric, que li sobra de tot.

Però una persona amb una certa formació cultural, econòmicament més tranquil·la, és molt més oberta a segons quines reflexions que no una persona que ha de sobreviure cada dia en un medi hostil…

Possiblement. Hi ha un gran mahatma hindú que deia: “Primerament hi ha l’estómac i després, Déu”. Primerament has de resoldre una sèrie de problemes. Hi estic totalment d’acord. Si tens gana, no m’expliques res de la meditació. Sentit comú.

Gràcies, swami català. És també un adagi llatí ben conegut, atribuït a Aristòtil, que ensenyaven abans a les escoles: “Primum vivere, deinde philosophari”.