Project Description

swami satyananda saraswati portalholistic

Entrevista a Swami Satyananda Saraswati el Portal Holistic:

– La ment sempre viu en el temps –

7 de desembre de 2015

Prenem un té compartim màgics moments amb Swami Satyananda Saraswati, autor del llibre “L’Hinduisme” i guia del Grup Advaitavidya a Catalunya

Em trobo amb Swami Satyânanda Saraswatî per a xerrar una estona i prendre un et. Mentre em dirigeixo a la cita, vaig pensant en tot el que vull preguntar-li i em sento una mica nerviosa per la seva condició de monjo i el seu llarg bagatge espiritual. Jo que amb gran feina aconsegueixo corregir part dels meus errors (mentre em van apareixent de nous), estic a punt de conèixer a algú que ha passat temps aprofundint en el coneixement de qui és en realitat, i sento molt respecte per la trobada.

Però Swami Satyânanda Saraswatî em parla pacientment, sense judicis i amb total humilitat sobre l’autoengany que vivim les persones. I acabo embruixada per la conversa, el to, el missatge… Pot ser la lluminositat, la transparència i l’energia de Swami Satyânanda Saraswatî; pot ser la presència en si mateix (que es pot sentir), o el coneixement de qui és en realitat; el cas és que tot junt fa que les seves paraules sonin a saviesa. La saviesa d’algú que ha viscut i ha pogut transcendir aquest autoengany per a arribar a ser qui és ara: un ésser que és.

En l’actualitat dirigeix retirs, meditacions i grups d’estudi i pràctica de la tradició hindú a Catalunya i altres parts del món. És autor del llibre “L’Hinduisme” on exposa l’essència de la cosmovisió i la tradició hindú.

Les paraules de Swami Satyânanda Saraswatî són un regal. Tan de bo us encantin tant com a mi.

Què és un Swami?

Swami és una expressió que mostra respecte. La paraula sovint connota un monjo, algú que es dedica a la contemplació i la cerca interior.

També significa “Senyor de si mateix”, “Rei de si mateix”, veritat?

És un dels significats, sí. “Senyor de si mateix” no vol dir senyor del personatge que creiem ser (cos, ment, intel·lecte…) sinó que és algú que ha reconegut Allò que és anterior al personatge temporal.

Es pot ser Senyor d’un mateix 

quant el jo limitat deixar de tenir importància

I que és anterior al personatge?

La Realitat sempre present en tot.

Es pot arribar a ser Senyor de si mateix?

Es pot ser Senyor de si mateix quan el jo limitat deixa de tenir importància. Així, de manera natural t’estableixes en la consciència lliure sempre present en nosaltres.

Però sembla complicat en un món amb lleis, estats… ser Senyor de si mateix.

Parlem d’un reconeixement individual. D’algú que ha aconseguit la llibertat interior. Algú que en la pitjor situació o estant pres seria absolutament lliure. És reconèixer en un mateix Allò que és transcendent i sempre lliure.

I en quin moment de la teva vida sents la necessitat d’aprofundir en aquesta llibertat?

Crec que des de petit. La meva adolescència va ser bastant moguda. Em veia en un món sense sentit, envoltat de persones que eren productores i consumidores. Alguns deien que triomfaven perquè s’enriquien i altres fracassaven perquè no tenien tant. Em semblava un món absolutament absurd. Fins que un dia vaig llegir el Bhagavad Gita, un text fonamental de l’hinduisme. El seu ensenyament sobre la nostra essència, que no mor ni neix, que no està afectada pel canvi i és sempre lliure, em va impactar molt. Per primera vegada, quan tenia quinze anys llegia alguna cosa que tenia sentit de veritat. Al cap de poc vaig començar a meditar, a fer ioga, em vaig fer vegetarià, i als vint anys vaig ser cap a l’Índia.

Què era el que senties per a voler fer tot això?

Sentia que volia créixer i aprofundir. Sentia que necessitava un mestre. Entrava en espais de meditació molt amplis i notava que em feia falta una guia. Estàvem a l’Espanya de l’any 76, hi havia pocs llibres d’aquesta temàtica, i no coneixia a altres persones amb un coneixement profund d’aquest camí.

El cor et guiava cap a l’Índia…

Sí. El cor i un fort sentiment que em deia que havia d’anar cap a Orient, i l’Índia em ressonava. El viatge, per terra, va ser molt enriquidor. Era l’època en quina molts hippies anaven i venien. El viatge va ser preciós: creuar Turquia, l’Iran i l’Afganistan amb aquelles ciutats tan especials com Herat i Kandahar… Vaig conèixer a gent molt interessant i llocs de molta pau i bellesa. En arribar a l’Índia em vaig sentir com si hagués tornat a casa.

I com hem de començar a escoltar-nos per a veure cap a on hem d’anar?

Amb menys voler, menys aconseguir coses. Sé. Ara i aquí, sé. Observa. Sempre volem aconseguir, i Allò que som, ja ho som. A la ment li és més fàcil aconseguir alguna cosa en el temps i dir: “d’aquí a uns anys aconseguiré això”, que adonar-se del que ja som ara i aquí. La ment sempre viu en el temps. Llavors, per a percebre aquesta experiència immediata de reconeixement, cal deixar el temps, deixar la ment.

Sé. Ara i aquí, sé. Observa.

Sempre volem aconseguir,

i Allò que som, ya ho som

Prenent consciència d’Allò que és anterior a la ment, Allò que sap que la ment està contenta, trista, angoixada o plena de joia. Allò que no canvia mai. Adonar-nos que ja som Això. És anar més enllà de la dualitat i reconèixer la nostra essència. És molt subtil. Quan volem aconseguir massa coses, no funciona. Perquè hi ha un ego que es reforça. És l’observació tranquil·la, amorosa i alhora intensa del que ja som. Observar.

Observar, què?

Observar que entre pensament i pensament hi ha un instant de total buit i total plenitud; de manca de sentit del “jo”. Observar i endinsar-nos en aquest instant. Qui soc jo en aquest instant? Si el podem percebre i entrar en aquest espai, trobarem un silenci immens, una infinitud a la qual ens hem d’anar acostumant. Aquesta és la porta cap al que som.

Però, en aquesta taula ara mateix, qui som?

En nosaltres hi ha una part manifestada, “el personatge”, Cristina, Satyananda… Aquesta part de nosaltres que actua, parla, comprèn, gaudeix, sofreix, viu i mor. Però, alhora, en nosaltres hi ha una cosa absolutament transcendent, sempre present, sempre completa. Aquell qui reconeix aquests dos aspectes en un mateix és una persona completa. Si vivim només amb la part més externa, quan alguna situació no succeeix com esperàvem, ens sentim malament i sofrim. Però si som conscients de la nostra plenitud interior, tot el que passa fora ho vivim amb una certa distància. Com un espectacle, un joc, un ball…

I una persona que s’aixeca a les set del matí, vesteix els nens, prepara esmorzars, paga la seva hipoteca, treballa, etc. per on comença?

Per no començar res. Només li cal adonar-se del que ja és. Enmig de l’activitat diària, cal trobar petits instants de quietud, curts moments de silenci, encara que siguin deu minuts. Asseure’s i no fer res, sense voler arribar a cap part. Simplement observar el que som. Si podem, observar l’espai més enllà del pensament, reconèixer que dins del nostre interior hi ha un silenci que és constant. Prendre consciència, delicadament.
… si som conscients de la nostra plenitud interior, tot el que passa fora ho vivim amb una certa distància. Com un espectacle, un joc, un ball…

Sona tan bé i complicat alhora…

Hi ha una història molt bonica. El savi Nàrada li va demanar a Vishnu: “Oh Senyor, qui és el teu devot més pròxim?- I Vishnu li va respondre: “Veu a aquest poblet de la terra i observa. Hi ha un ancià en tal casa. Aquest és el meu devot més rellevant”.- Nàrada va baixar a la terra, es va dirigir al poblet i va buscar la casa. Va observar que aquest senyor s’aixecava a les cinc del matí, cuidava de la seva dona malalta, munyia les vaques, despertava als seus fills, els preparava l’esmorzar i els portava a l’escola. Treballava en el camp i es preparava el menjar. Tornava a cuidar a la seva dona i continuava treballant en el camp fins al vespre. Nàrada no veia cap signe de grandesa ni de devoció, i es deia a si mateix: “no fa ioga, no medita. No veig imatges ni deïtats a la casa, com pot ser?”. Nàrada va creure que Vishnu s’havia equivocat i va tornar a demanar-li. Vishnu li va respondre: “Torna i observa bé, aquest és el meu devot més pròxim!Nàrada va tornar a la terra i va observar que de bon matí, quan s’aixecava, sortia fora i, mirant cap al cel, repetia: “Narayana, Narayana, Narayana” (Narayana és un nom de la divinitat, de l’Absolut) i a continuació començava les activitats fins molt entrada la nit quan, esgotat, tornava a mirar el cel i amb emoció repetia una altra vegada: “Narayana, Narayana, Narayana” amb un fort sentiment de lliurament i plenitud.

Aquesta persona tenia una actitud que ho acompanyava sempre. Fins i tot immers en l’activitat mantenia el reconeixement de l’essència. Llavors, no es tracta de fer moltes coses ni de forçar-nos a fer poques. Es tracta de reconèixer el que ja som, sense la tendència de voler obtenir. No hem d’obtenir res. Això és el que més li costa a la ment.

Per què sempre volem, busquem, esperem…

Sí. Hem d’observar sense buscar. Amb una observació passiva però activa alhora. Guanyar presència. Observar-nos amb presència.

I per què costa tant observar-nos i ser presents?

Aquest és el gran joc. En la mitologia hindú s’explica que és el mateix Absolut que juga a oblidar-se de si mateix i a retrobar-se. El poder de l’Absolut és molt gran i té molts mitjans per a manifestar distraccions.

Diem molt ràpidament que ens hem d’observar a nosaltres mateixos, i sembla que pugui ser molt fàcil, però no ho és. La ment és un pensament darrere l’altre, una distracció, una emoció…

Doncs sí.

Una vegada Rama li va preguntar al seu Mestre Vasishtha: “quant temps puc trigar a adonar-me del que Soc?” Vasishtha li va respondre: “un obrir i tancar d’ulls”-. Un instant, tan sols un instant.

Però, a pesar que pot ser un instant, sovint veiem persones que durant molts anys mediten, fan ioga, són vegetarianes, llegeixen textos, es purifiquen… Tot per a arribar a aquest instant de reconeixement.

I de què depèn que puguin arribar o no?

Depèn sobretot de la intensitat del nostre propòsit. Molts de nosaltres diem: “Jo vull ser lliure”. Potser volem ser lliures, però sovint estem absolutament aferrats a les nostres limitacions. Llavors, quin desig de llibertat tenim? Ho diem molt fàcilment i sona molt bonic. Això és el que passa en el camí espiritual. Moltes persones pensen que estan en el camí espiritual, però tenen un llast tan pesat del seu “personatge”, que fa que no passi res o molt poc en el seu procés. La ment del “personatge” sempre està en la dualitat. Aquest reconeixement del qual parlem, en realitat és com la mort, ens adonem que no som el “personatge” limitat. Morim internament, simbòlicament. Arribem a distingir que en realitat la nostra essència és transcendent. I aquesta és el gran alliberament.

Com quan ets nen que no saps qui ets i no tens por?

Els nens viuen en un estat més lliure en un cert sentit. És molt bonic observar als bebès, sembla que estiguin dins d’una mar de consciència. El personatge encara no està, però el coneixement tampoc. És com quan nosaltres estem en un somni profund i ens sentim en pau. En somni profund només hi ha descans. És un espai fosc, però descansem de totes les nocions. Com no hi ha consciència del “jo” tampoc hi ha consciència de “l’altre”. Perquè quan la consciència es manifesta ho fa de manera dual: jo i l’altre (aham-*idam).

En l’estat de somni amb somnis, experimentem el món dins de nosaltres, també hi ha un “jo” (la noció de la individualitat) i “l’altre” (l’univers o la realitat externa). En canvi, en l’estat de somni profund el “jo” entra en estat causal, i “l’altre” també; per això experimentem un gran descans. Però en l’estat de somni profund no hi ha coneixement. El bebè està en un estat molt expandit però sense gairebé coneixement. El savi, la persona de coneixement, és com un nen petit, però amb tota la saviesa, és a dir, sap qui És.

I com adquirim aquest coneixement? Llegint molts llibres, meditant, aprenent de persones amb saviesa?

El coneixement del qual parlem sorgeix d’un mateix, no és el coneixement d’uns altres. És el coneixement del qual ets. Tradicionalment, s’adquireix seguint un camí, un ensenyament. Per què? Perquè la ment està aferrada al cos, les nostres idees, les nostres impressions, els nostres impulsos. En l’hinduisme se segueix a un mestre, un camí, un ensenyament que a poc a poc et van obrint a la Realitat. I aquesta Realitat es va fent cada vegada més clara i present. Cal seguir al mestre i les pautes del camí fins que t’estableixes en ell. Per a algunes persones pot ser cosa de mesos i per a unes altres la tasca de tota una vida. A vegades, aquest reconeixement pot venir en el moment de morir i la mort esdevé llavors un gran moment.

I com saps que estàs en el camí?

Primer, segueixes un camí? Segueixes un ensenyament? Segueixes a un mestre? Saps que estàs en el camí perquè a poc a poc et sents més ple i menys afectat i dependent del que és extern.

Saps que estàs en el camí perquè a poc a poc et sents més ple i menys afectat i dependent del que és extern.

Normalment, els éssers humans depenem de moltes coses: del que pensin de nosaltres, que les nostres relacions vagin bé, de tenir unes certes coses… Perquè, quan ets cada vegada més independent de tot això, vol dir que estàs en un camí adequat. Quan hi ha un contentament i una joia que no ve de fora sinó que ve de dins, vol dir que el camí va bé. A pesar que, a vegades, en el camí també hi ha fases de crisis, fases de moviment, de canvi intern. Però en general vas sentint més goig, més plenitud… I, sobretot, menys desitjos, que vol dir més llibertat.

Ara hi ha molt de moviment en aquest sentit, no? Moltes persones buscant el seu camí.

Sí. Si ens fixem en la generació de la postguerra, per exemple, hi havia un desig general de tornar a crear riquesa i solidesa econòmica, ja que en la postguerra es va viure molta pobresa. Aquest va ser una fita per a molta gent i va fer que hi hagués un gran creixement econòmic. Ara molts joves no han viscut cap manca. Llavors, si no em falta res i no soc feliç, què és el que passa? Tinc de tot i a més em regalen l’últim model de telèfon, puc fer fotos, gravar vídeos, i encara així no soc feliç i no em sento ple. I la majoria de gent, que fa? Continuar obtenint més coses o fer coses més estranyes; es tiren i fan “salt de pont”… i cada vegada busquen una cosa diferent que els distregui per a intentar cobrir aquest buit. Però si estem una mica desperts, direm: “Potser el que estic buscant no és una cosa externa en mi, potser el que vull descobrir està en el meu interior”. Aquest és un moment molt important en la nostra vida. Un moment de crisi existencial que ens pot fer canviar la nostra visió de les coses. Si això no es dona, podem anar sempre bojament cap a fora. Hi ha qui busca tenir relacions, fills, més diners, més poder social… mil coses. Tot és la mateixa cerca, tots busquem la joia i la plenitud, però externament no la trobarem mai. Podrem trobar el plaer, però no la joia permanent. Molta gent pot haver arribat a aquest punt de no trobar la plenitud en res extern i està en aquesta cerca. Però fins a quin punt volem anar-nos traient totes les falses identificacions que portem? Perquè tenim moltes i de tots els colors!. Això sí que dependrà de la nostra intensitat i de les ganes d’arribar al fons de tot. Cal dir que actualment hi ha una moda i un gran mercat de “pseudoespiritualitat”, però també és cert que hi ha gent amb ganes de conèixer-se més profundament.

Has de parlar amb molta gent afligida o que sofreix.

Tothom està afligit. Fins i tot el més content. És part de la condició d’identificar-nos amb una cosa finita: mentre estem aferrats a la limitació i a la finitud, hi ha sofriment.

Bé, potser és la manera de reconèixer la felicitat.

Exacte. Què fem? Busquem el plaer i el goig i intentem evitar el que ens produeix dolor i sofriment. Però el dolor sempre ens arriba d’una manera o una altra. Estem en un món canviant, en el qual tot és transitori i efímer. No ens podem aferrar a res. A la ment li agradaria que unes certes coses no canviessin, com per exemple, la persona que vull; m’agrada així, però dos anys més tard ja no és la mateixa, ha canviat, i sofreixo. Constantment tenim aquestes expectatives inacabables. Tot el que té nom i forma és una mar de canvi. I cal viure en aquesta mar de canvi buscant en nosaltres la realitat eterna que no canvia.

I quan et trobes davant algú que sofreix, no t’agradaria ser un mag i alliberar-lo del dolor?

Sí, clar. Però fins i tot en el sofriment d’aquesta persona hi ha un espai de no-sofriment. I si és capaç de fer aquesta observació, pot trobar aquest espai i tot el seu sofriment es pot tornar relatiu.

Quan ens preguntem el perquè del sofriment, veiem que en molts casos la causa som nosaltres mateixos i les nostres expectatives. Aquesta actitud la podem anar transformant. La major part de les vegades el sofriment és una construcció nostra. Hi ha gent que s’aferra al sofriment i que no el pot deixar. Podríem viure sense sofriment o amb un mínim de sofriment. Però canviar d’actitud ha de sorgir de dins.

La major part de les vegades

el sufriment és una construcció nostra.

Hi ha gent que s’aferra al sufriment

i que no lo pot deixr

Diuen que quan sofreixes, físicament segregues unes hormones que poden arribar-te a enganxar.

Sí. És com aquella mare que sofreix si te’n vas d’Espanya, sofreix si vius a Espanya, sofreix perquè treballes massa i també sofreix si no trobes treball. Facis el que facis sempre sofreix. Sovint aquesta persona pot haver “solidificat” el sofriment, s’identifica i acaba sent part del seu personatge. Cal viure un despertar per a poder anar més enllà i sentir d’una manera més expansiva. Però fa falta la voluntat de la persona. Sense això és molt difícil.

Hem de fer-nos responsables…

Sí. Certament, el mestre ens pot ensenyar un fruit, però qui s’ho menja és cadascun de nosaltres. Ha d’existir en nosaltres aquesta voluntat de canviar i de transcendir la limitació.

I la gratitud, com ens pot ajudar?

Quan més veus aquest pla manifest com el que realment és, si el veus com el ball de la consciència, com una expressió lliure d’alegria, més aflora la gratitud. A vegades mirant al cel, a un arbre, a un ocellet, et pots posar a plorar de gratitud. De tan perfecte que és tot. Gratitud per la immensa perfecció que existeix en tot i sempre. Mira el teu cos, el seu funcionament. Quan ho observes amb gratitud és molt emocionant. Aquesta gratitud la podem fer arribar als altres. Gratitud pels nostres pares, els nostres germans, per la gent que ens ha acompanyat en la nostra vida. Quan tenim un plat de menjar davant nosaltres, estem davant l’esforç de qui ha plantat les llavors, de qui les ha regat i les ha collit, de la pluja, el solo i el vent. Cal recuperar el sentiment de gratitud i de la sacralitat de la vida. Avui dia hi ha un fort condicionament que ens porta a viure com si només fóssim entitats aïllades.

Cal recuperar el sentiment de gratitud

i de la sacralitat de la vida

Bé, Quan hi ha un intercanvi monetari donem les gràcies!

Exacte! Desgraciadament, vivim en un món econòmic. És un reduccionisme total de l’ésser humà. L’home modern ha de recuperar la cosmovisió, ha de tornar a sacralitzar la seva vida. Sacralitzar els detalls de la vida: com cuidem als nostres fills, com els portem a l’escola, com parlem amb els nostres empleats i com actuem a cada moment. Sacralitzar tota activitat. Llavors la vida canvia. Aquest és el canvi intern. És dir-nos: “no vull viure com em diu la televisió o la ràdio, no m’ho crec!”. Deixar un espai i fer aquest canvi.

Jo em sento agraïda per aquesta estona xerrant amb tu! Abans d’acomiadar-me voldria que m’expliquessis alguna cosa sobre el llibre que has escrit.

El títol del llibre és “L’hinduisme” i també s’ha publicat en espanyol. És una introducció a la tradició hindú. Els Vedes, els Upanishads, el Mahabharata, el Ramayana, la Bhagavad Gita, els Dharma Shastras, la sacralitat de la vida, els samskaras o rituals de pas, el pelegrinatge, el temple i la peregrinació, les festivitats hindús són alguns dels capítols del llibre.

El llibre exposa l’essència de la cosmovisió hindú. És un llibre del qual estic molt content pel procés que va significar el fet d’escriure’l.

Has escrit un llibre, i l’arbre ja l’has plantat?

Uns quants sí, a l’Índia. He plantat arbres en diversos ashrams on vaig viure. Aquí a Catalunya ja plantaré un!

Cristina Jané

Veure Noticia Online