Project Description

SWAMI SATYANANDA SARASWATI:
-LA CERCA DE LA TOTALITAT

“El primer gran pas en el camí espiritual és donar-te compte que tens un problema”

Swami Satyananda Saraswati (Barcelona, 1955)

És una d’aquestes persones a les quals un viatge li va canviar la vida. Ara bé, el seu no va ser un viatge qualsevol. Un bon dia, sent jove, cansat de viure sense trobar-li massa sentit a això de l’existència, va decidir marxar sense res a la recerca de tot. I aquesta totalitat la va trobar a l’Índia, on va fer el salt cap al gran despreniment capbussant-se de ple en el camí espiritual com a “renunciant” al costat del seu estimat guru Swami Muktananda. Després d’endinsar-se en el camí del Ioga, la meditació i el Dharma hindú, va ser aquest qui li va empènyer a coordinar diversos centres del seu llinatge a Europa, però el camí no havia fet més que començar … Lluny de conformar-se amb aquesta ocupació, la part més profunda del viatge d’introspecció de Swami Satyananda encara estava per arribar.

La mort física del seu mestre va ser l’espurna que li va portar de tornada a l’Índia per a iniciar un pelegrinatge pels seus llocs més sagrats. Aquesta fase es va prolongar durant més de 20 anys, temps que va consagrar a la contemplació i a l’estudi detallat de les sagrades escriptures al costat de deixebles directes de Ramana Maharshi i també d’altres mestres i mahatmas. Expert en la tradició hindú, la filosofia del Ioga, del Advaita Vedanta i del Shivaísmo de Caixmir, Swamiji ha dedicat els tres últims anys de la seva vida a impartir seminaris i dirigir grups de contemplació, retirs i diverses celebracions de caràcter espiritual al nostre país, i també ha aprofitat per a condensar el seu gran coneixement sobre l’hinduisme en un llibre que sota aquest mateix títol acaba de veure la llum.

En la següent entrevista exclusiva, Swamiji ens parla acurada i àmpliament de diversos aspectes relacionats amb la tradició espiritual que ell domina, alhora que intenta donar resposta a les grans preguntes de sempre i oferir també el seu valuós punt de vista sobre el difícil moment de crisi que ens toca viure. En definitiva, el seu testimoniatge resulta una autèntica font d’inspiració per a animar-nos a emprendre, de manera decidida, la cerca gojosa del mateix Ésser. I tot això ens ho fa arribar amb el mateix segell que ell tant ha admirat en els seus mestres; de manera humil, pròxima i compassiva, destil·lant un inconfusible amor per la transmissió dels immortals ensenyaments.

Qui és Swami Satyananda?

Una persona nascuda a Catalunya…

Com es va produir la teva anomenada interna cap a l’espiritualitat?

Com molts joves, buscava un sentit a la vida i com que no tenia prou amb el què la societat m’oferia me’n vaig anar de casa en cerca de llibertat. Després d’uns anys per Europa, lluny de l’Espanya franquista, em vaig adonar que aquesta llibertat externa tampoc m’omplia… És en aquest context que vaig començar a tenir accés al Ioga, a la meditació i a la Bhagavad Gita, que va tenir un impacte molt fort en mi. Al voltant dels 20 anys, meditant, vaig sentir una necessitat molt clara de trobar un guia. Vaig decidir vendre el poc que tenia i va ser així com me’n vaig anar a l’Índia, on vaig iniciar una cerca que em va portar des de l’Himàlaia fins a Ganeshpuri, un poblet prop de Bombai, on es trobava el ashram de Swami Muktananda, qui va tenir un gran ressò dins de mi i em va canviar la vida. Allí va començar un camí que encara es manté bé viu…

Com definiries l’espiritualitat?

Com el procés de cerca cap a l’alegria i la plenitud. Tot ésser humà té la necessitat de buscar l’autèntica felicitat. Ara bé, vivim en una realitat evanescent i transitòria que fa que tot el que té nom i forma només ens pugui aportar una felicitat relativa. En aquest nivell extern sempre ens sembla que ens falta alguna cosa… Fins que arriba el dia en què una certesa, o amb sort la veu del mestre, ens diu que busquem en el nostre interior. El que podem trobar llavors no és fruit de res, és el que ja És, la qual cosa ja sóm, la qual cosa sempre hem estat. La infinitat està en el nostre cor i la volem retrobar, però no l’aconseguirem mai mirant cap a fora. Hem d’anar apartant les capes de falses identificacions per a arribar a aquest reconeixement.

És sinònim d’amor?

Sí… però no d’amor cap a alguna cosa, sinó d’Amor com a experiència total. En el fons, aquesta essència és Amor perquè és l’Ésser de tots els éssers. Com més ens establim en aquesta unicitat, amb més naturalitat floreixen virtuts com l’Amor, la humilitat o la compassió.

Es pot arribar a ser feliç sense tenir aquesta consciència?

Crec que no. Els nivells d’existència són molts, i a vegades, sentint petits plaers, podem creure que som feliços. Ara bé, si parlem de l’autèntica felicitat, la que té a veure amb la llibertat interior, segurament el que et fa feliç en un determinat moment, no t’ho farà en un altre. La felicitat relativa que es troba en el goig momentani no té res a veure amb la cerca de l’Ésser. La veritable felicitat no està subjecta al canvi, ni a la causa ni a aquest efecte, ni tampoc al temps ni a l’espai.

Com s’explica que hi hagi gent més predisposada al camí espiritual i gent que menys? És una qüestió de karma?

En l’àmbit relatiu, tots som el que les impressions de vides passades ens deixen ser. Per tant, aquesta aspiració per l’espiritualitat
pot començar a fluir o no… Hi ha gent que no sentirà aquesta necessitat i no veurà el perquè emprendre un camí espiritual. Les persones que seguim aquest camí no hem de sentir-nos diferents ni superiors; el *Atmanl’Ésser– està en tots, però cada persona està en el nivell d’experiència on li toca estar. Res s’ha de forçar.

Els dogmatismes han fet també molt mal en l’aversió cap a l’espiritualitat…

Els dogmatismes han estat més aviat cosa d’unes certes religions i no de l’element espiritual en si. Les veritats úniques, les condemnes, les fàtues, el pecat, els déus venjatius, els “pobles triats”… han fet molt de mal. Ni totes les religions ni tots els camins són iguals, i certament hi ha dogmes o fins i tot déus als quals, des del sentit comú, és millor no acostar-se.

Com veus llavors la relació de l’hinduisme amb la religió?

En l’hinduisme no es parla d’un únic llibre sagrat, d’un únic messies ni d’un únic profeta, ni tampoc d’un únic camí per a tots, sinó que ens trobem amb una visió molt diferent i àmplia, és per això que es coneix com a *Sanatana Dharma, “el *dharma etern”. Per exemple, en el *Rig-veda, potser el text més sagrat de l’hinduisme, trobem centenars de savis *orishis que han fet de transmissors de l’ensenyament, però cap d’ells és l’autor. L’hinduisme és reconèixer l’ordre còsmic i anar-te harmonitzant per a viure el teu camí amb correcció.

On hem de situar a les divinitats?

En l’espiritualitat, com jo l’entenc, la divinitat has de trobar-la en el teu cor. Per descomptat que hi ha fases en les quals t’ajuda la concepció d’una divinitat externa, però arriba un punt en el qual has de reconèixer a la divinitat com la teva pròpia essència, més enllà de noms, formes i personatges. Transcendint qualsevol identificació que tingui a veure amb el teu propi personatge i els seus conceptes. Aquest és el gran repte, veure què hi ha més enllà de tot això. El que pots arribar a reconèixer en el teu cor, és l’essència de tot el que existeix.

Quin significat té ser un renunciant?

Des de l’antiguitat hi ha dos camins cap a l’Absolut, el de la persona amb família que està involucrada en el món i la societat, i el del renunciant que prefereix desprendre’s de tota una sèrie de coses per a poder concentrar-se més en la seva tasca de contemplació. Els dos camins són perfectament vàlids; en el primer cas, el que et fa créixer és l’acció desagafada, mentre que en el segon, la concentració total de la teva vida en la contemplació i la pràctica espiritual.

Et sents completament lliure de l’ego?

Deixaria aquesta resposta en un cert interrogant… L’ego té les seves capes subtils i mai saps com pot arribar a manifestar-se, però per sobre de tot, un ha d’intentar romandre en la consciència que sempre es troba darrere de l’ego. Els *mahatmes també s’enfaden i poden tenir uns certs desitjos, però darrere d’aquest ego funcional no perden mai la consciència del que roman sempre en si mateix.

L’ego és l’autèntic dimoni?

Em costa una mica pensar en aquests termes… L’ego no és més que el sentiment del jo (*ahamkara) amb la influència de les nostres impressions passades, i al mateix temps, és la nostra eina de treball. En la filosofia del Ioga veiem que la ment i l’ego estan sota la influència de les tres qualitats (gunas) de la naturalesa (*prakriti): sattvas, rajas i tamas. El iogui intenta que la seva constitució mental vagi sent cada vegada menys densa i opaca (tamas), i després intenta reduir la seva dependència i els seus desitjos (rajas) per a anar entrant en un espai més pur, lluminós, ple de pau i alegria (sattva). Aquest és un procés de purificació en el qual és molt millor no veure enemics ni dimonis, i viure’l amb amor.

Què li diries a algú que vulgui domesticar el seu ego i no sàpiga per on començar?

Depèn de la persona, però sigui com sigui, és molt important sortir del terreny mental. Per tant, recomanaria començar pel més bàsic. Primer, purificar i sentir el cos fent Hatha Ioga. Després, la repetició d’un mantra i començar a meditar per a anar entrant així en espais de pau i silenci més enllà de la ment. També li diria que intentés trobar un guia, algú que sàpiga més que tu en aquest camí, i si no pot ser, perquè utilitzar el llibre d’algun mestre respectat… El més rellevant és poder arribar a sentir-nos part d’una mica superior i anar seguint unes certes pautes. Una vegada t’obres, el camí t’acaba portant cap a on has d’anar.

Tot això amb molta paciència…

Per descomptat. El canvi no és una cosa instantània, el procés espiritual és per a tota la vida. Com més a fons vagis, més compta et donaràs que aquest és el gran viatge, sense principi i sense fi. Depenem tant de la immediatesa que això fa que a vegades caiguem en experiències bàsicament catàrtiques, és a dir, pràctiques puntuals que et fan sentir qui sap què, però que de poc et serviran uns mesos més tard. Es tracta d’anar canviant pas a pas la teva constitució interna…

És bo que meditar s’estigui posant de moda?

Meditar és una bona eina, però ha de ser part d’un camí. I un ha de saber quin camí vol seguir. A Occident ens encanta fer diverses pràctiques alhora, però així és molt difícil arribar a experimentar un autèntic canvi. Si volem arreglar-nos-les nosaltres sols, no veurem com l’ego s’autoprotegeix. L’ego i la ment no volen autotranscendir-se, per això ens hem de centrar en unes determinades pautes per a entrar en el flux i la gràcia d’un determinat procés. L’occidental està tan aferrat al culte a la individualitat que li costa molt l’acte d’humilitat que suposa lliurar-se plenament a un camí. Quan això es dona, es produeix un miracle, és una gran oportunitat. El veiem en la *Bhagavad *Gita…

Què hem vingut a fer aquí?

Des de la ment racional, limitada i dual, tota resposta serà falsa… Sembla que som aquí, veritat? Perquè aprofitem el temps el millor que puguem i anem cap a la llum. Sobretot, enfoca’t cap a on vas. A nivell més profund, també podríem indagar “qui ha vingut” i què entenem per “aquí”…

Què és l’Ésser?

L’Atman és el que no pertany al regne del temps ni de l’espai, no és fruit de cap causa ni efecte, no és existència ni no existència, no surt de res ni va a cap part, està en l’origen de tot i al final de tot, no pot ser ni vist ni comprès, no és objecte d’experiència i sempre És… Resumint, en les *Upanishads es defineix com a Existència Absoluta (*Sat), Consciència d’aquesta Existència (*Chit) i Goig (*Ananda). Però potser la millor resposta de totes seria el Silenci…

I la Realitat Suprema?

El Silenci novament, més enllà de qualsevol concepte… Tota idea és falsa perquè el llenguatge per si mateix és dual.

Tot està bé com està?

Des del punt de vista Absolut sí. Des del punt de vista relatiu, les coses són molt millorables… Tenim una economia mundialista opressora amb uns banquers que haurien d’estar tots en la presó i, en canvi, tenen la nostra riquesa i la dels nostres nets, amb uns polítics còmplices… Acceptem maneres de viure absolutament innobles com a normals i això és molt greu.

Com es pot entendre que això succeeixi?

En aquest nivell relatiu de la realitat sempre hi ha conflicte entre les forces de la llum i les forces de la foscor. En aquest pla del *karma el conflicte és una cosa natural i la preciosa utopia no existeix. Això no vol dir que la persona espiritual hagi de ser passiva davant aquesta mena de situacions injustes i no s’impliqui. Un dels perills de l’espiritualitat és que pugui crear persones febles… Un ha de trobar el principi Superior dins de si mateix i al mateix temps crear una fortalesa interna que li permeti llançar-se a la batalla, tal com fa *Arjuna en la *Bhagavad *Gita. La gran lluita de cada dia és actuar amb noblesa, fortalesa i fent les mínimes concessions davant les diverses situacions innobles que ens podem trobar.

Sense pràctica i disciplina no anem a cap part?

És molt difícil. Si els conceptes espirituals només es queden en el pla mental no arribarem ni a la cantonada… És necessària una pràctica llarga i constant, de mesos, anys, decennis… De tota una vida.

La falta de devoció és un gran impediment per a aprofundir en l’autoconeixement?

Dependrà de cada persona. El camí espiritual ha moltes facetes i un ha de veure amb quin vibra més. Hi ha qui busca la devoció en si mateix i no la troba… No obstant això, crec que poder tenir la sort de canalitzar aquesta devoció cap a la divinitat, un mestre, el nostre propi Ser o l’Univers mateix, és molt important perquè l’Amor i les emocions són una part important de la nostra constitució, i a mesura que les elevem cap a una mica superior les alliberem de la relativitat. Les emocions poden causar sofriment a molta gent… El camí que es coneix com a *Bhakti Ioga, el Ioga de l’amor cap a la divinitat, és molt poderós.

Per què ens costa tant recordar que som Consciència?

Perquè estem obsessionats amb el nostre personatge i no l’aparquem ni un moment per a veure què hi ha darrere, on s’amaga la plena Consciència. En aquest sentit és clau el concepte de desafecció. Desafecció de moltes coses, però especialment d’un mateix.

Adonar-se de la mateixa inclinació és un pas rellevant…

Sens dubte. El primer gran pas en aquest camí és adonar-te que tens un problema. Adonar-te que estàs en una limitació i pots estar en un espai molt més il·limitat. El motor hauria de ser l’aspiració per a arribar al goig, que en el fons és el que tothom cerca; qui es compra un cotxe nou, qui vol sortir amb la seva parella… En el camí del Ioga, busquem doncs el goig en majúscules, allò que no pot llevar-te ningú perquè ets tu mateix.

Quan deixem de buscar és quan ens trobem?

Normalment sí. El desig d’alliberament (mumukshutva) és una cosa que hem de cuidar i mantenir, però arriba un punt en el camí en el qual fins i tot això desapareix. Quan entrem en el gran Silenci, el cercador també desapareix. No necessitem continuar buscant quan de veritat ens adonem que ja Som. Que Allò que hem estat buscant sempre ha estat Aquí.

La filosofia Advaita Vedanta sosté que la realitat externa no és més que una il·lusió. Ens ho pots explicar una mica millor?

Això ha d’entendre’s en el context adequat. El Advaita Vedanta considera que hi ha tres nivells de realitat: la Realitat Suprema (paramartha) més enllà de la dualitat i que sempre És, la realitat del somni (pratibhashika) i la realitat de l’estat de vigília en la qual tu m’estàs fent aquestes preguntes (vyavahara). Tant la realitat del somni com la realitat de l’estat de vigília són realitats relatives, duals, causals, en el temps, subjectes al canvi, que apareixen i desapareixen. No obstant això, aquests estats de consciència (tant la vigília i el somni, com el somni profund) són objecte d’experiència del Subjecte, la Consciència Sempre Lliure, la qual cosa Som, l’Atman.

Hem de buscar la transcendència cap al Real, però des del món del nom i la forma. Bàsicament, es tracta d’un procés de desafecció de la nostra falsa projecció dual que ens causa sofriment, de tot allò que no és *Brahman, per a arribar a reconèixer la Consciència pura que està a tot arreu. En realitat, aquest mètode ens vol portar al reconeixement que la Realitat Suprema és l’essència de tot i està sempre. “Tot el que existeix és Brahman” (Sarvam Kalvidam Brahma), ens diu l’Advaita Vedanta.

Tenen sentit la majoria de les nostres ocupacions o hauríem de dedicar-nos més a la contemplació?

Hauríem d’integrar la contemplació i portar-la a qualsevol activitat del dia a dia. El Ioga és per a practicar les 24 hores del dia. L’atenció ha d’estar sempre present i si no la incorporem més enllà de les classes o les pràctiques puntuals, no té molt sentit.

De veritat és possible il·luminar-se en aquest precís instant, com sostenia un dels mestres del Advaita Vedanta?

Per descomptat que és possible, però de la mateixa manera, en aquest precís instant tots som ja Brahman… Ara bé, quanta gent és capaç d’aconseguir-ho? Sembla que ara està de moda creure que si comprens en què consisteix aquesta filosofia, ja ho has fet tot. Si et quedes en l’entelèquia et podràs sentir bé, però et faltarà el més important, la part experiencial. L’Advaita Vedanta requereix tot un camí de preparació i així ho reconeixen els grans mestres des de l’antiguitat. El discerniment (viveka) constant entre el que és Real i l’irreal no s’aconsegueix així com així; es necessita una ment i uns sentits aquietats, constància, fortalesa, total convicció i equanimitat… Si un no té aquestes qualitats per a poder indagar de veritat què hi ha darrere del pensament, potser és millor practicar Ioga o repetir un mantra, pràctiques que t’ajudaran a purificar-te primer, abans d’entrar en l’Advaita Vedanta. Aquesta mai ha estat una disciplina per a les masses.

A grans trets, quines diferències i similituds hi ha entre el Ioga, el Advaita Vedanta i el Shivaísmo de Caixmir?

Molt breument, el Tall Ioga és el camí que busca el *aquietament de la ment mitjançant la meditació, que ens permet reconèixer la Consciència que hi ha més enllà dels pensaments. El camí del Adavita Vedanta requereix d’una ment ja aquietada i sobretot d’un intel·lecte subtil, per a poder créixer en el discerniment del que Som, el Atman, és el camí del Jñana Ioga. El Shivaisme de Caixmir és un sistema tàntric i no dual, metafísicament molt profund, que també ens porta al reconeixement de la unicitat de tot.

Quina consideració tens respecte al tantrisme?

La paraula tantra significa doctrina, ensenyament. Els *tantras són escriptures revelades que exposen diverses pràctiques per a aconseguir l’alliberament. L’hinduisme, des del segle V o VI, està impregnat d’elements *tàntrics… Algunes de les bases indispensables de la tradició tàntrica són el guru, la iniciació, el mantra, upasana (la meditació), devata (la divinitat adorada)… El suposat tantrisme que s’ha estès per Occident no té res a veure sovint amb el veritable Tantra. A Occident es parla molt de “sexualitat *tàntrica”, que no té res en comú amb el Tantra real, i desvirtua aquest terme… És cert que en el Tantra existeix l’anomenat camí de la mà esquerra (Dakshina marga), secret i de difícil accés. Escoles com la Kaula exposen uns certs rituals minoritaris en els quals es dona la unió sexual ritualitzada, però aquestes escoles i ritus són tradicionalment secrets i mai oberts. En el camí del Tantra, és el guru el que pot reconèixer a l’adepte adequat per a unes certes pràctiques que requereixen una gran preparació interior.

Entrevista: Daniel Gomis
Fotos: Anna Moya
Revista: http://altermon.wordpress.com/2013/01/16/swami-satyananda-la-busqueda-de-la-totalidad/

Más información sobre las actividades y proyectos de Swami
Satyananda:
www.advaitavidya.org
advaitavidya@gmail.com

Veure Noticia
Descargar PDF
Més Informació